Lletra: Juan Eugenio Morant – Música: Joaquín Zamacois – Intèrprets: Asunción G. Parreño
I El diumenge al dematí vaig casar-me a la Mercè amb un xicot mallorquí que al carrer de Brosolí té botiga d’adroguer. Quan ja ens havien llegit la pistola en un Jesús vàrem anâ tot seguit amb un seguiment lluït a la Fonda de Marcús. I mentre estàvem dinant un dels que hi havia allí, fent-me l’ullet bromejant deia així: Isabel Isabel qui pugués sé amb tu casat Ai, quina lluna de mel passaria a Montserrat. II Un cop vam haver dinat tots es vàrem despedir, i com que tot bon casat du la dona a Montserrat, vam a Montserrat venir. Em cremava a mi la pell i això que no feia sol, i no els hi dic pas res d’ell, ja volia a Sabadell baixar abans de Monistrol! I d’estació a altra estació, apropant-se cap a mi i vulguent fer-me un petó deixa així: Isabel, Isabel, per fi sóc amb tu casat Ai! quina lluna de mel passarem a Montserrat. III Aquí som d’abans d’ahir i em trobat tal tripijoc, que ni hotels ni Monestir ens han volgut acollir, doncs no hi ha cambres enlloc. I aixís mentres va cercant un refugi no se aon, aquí m’estic esperant i amunt i avall passejant la tarongina pel món. I quan trobem un racó, el meu pobret mallorquí, tot volguent fer-me un petó diu així: Isabel, Isabel, i per xò ens havem casat? Ai quina lluna de mel que passem a Montserrat!