MANUEL SUGRAÑES I ALBERT
CASTAÑAR
[??? – Nova York 1943]
EMPRESARI – DIRECTOR ARTÍSTIC – PRODUCEUR – METTEUR EN SCÈNE
REPERTORI
CUPLETS
¡Enamorao! – Filomena – La Baldirona – La dona de tothom – La Java – La mare – La Mistiguett – Lolinett – Soy de Hungría – Soy trianera
REVISTES
Eureka – Joy-Joy – Kiss-me – Love-me – Not-Yet – Oui-Oui – Ric-Ric – Yes-Yes
INTERVIÚ D’ACTUALITAT – UN HOME DEL DIA: EN MANUEL SUGRANYES, EL MAGNÍFIC, “PRODUCER” DE REVISTES CATALANO-INTERNACIONALS. Per Francesc Madrid
Jo he estat… – i En Manuel Sugranyes abans de començar la seva confessió somriu tristament i continua…
… Senyores i senyors, em troben davant d’un fet acomplit: el triomf d’un home que ell tot sol ha sabut anar pel món i crear-se una personalitat ben definida i ben justa.
En Manuel Sugranyes és el director del “Teatre Còmic”, que representa, dins del nostre teatre barceloní, el que el “Casino de París” és per a la capital de França. En Manuel Sugrenyes, que ha anat pel món a cops de puny, a esgarrapades, a salts, ha arribat a obrir-se pas i convertir-se en l’indiscutible home de teatre que avui tothom reconeix en ell. Parlem-ne.
Després de l’èxit de Kiss-me, en el qual la part que correspon a Sugranyes és evidentíssima i forta, el director artístic del “Còmic” ha obert les portes a la poesia principesca d’En Josep Maria De Sagarra, a la gràcia ecoïsta de Marius Aguilar i al esperit sainetesc d’aquest valencià tan identificat amb les coses nostres, En Brauli Solsona. Tot Barcelona passa pel “Còmic” per a veure el Yes-Yes. I en aquest mometn, quan el nom Manuel Sugranyes roda per tots els nostres centres com un aportant de riqueses i de joiells teatrals, just és que el donem a conèixer…
Jo he estat – em deia una tarda, oberta a les confessions, l’home del dia – marmitón en un vaixell que recorria el mar Roig; jo he estat banderillero i em feia dir Gabirita; jo he estat autor de couplets, i n’he escrit un – La Mare – que em va fer plorar mentre l’escrivia i que va volar per tot Catalunya; jo he estat regisseur amb el meu parent En Ferran Bayès, i vaig “organitzar” la primera caricatura de revista amb En Manuel Fontdevila i l’ “Amichatis”; jo he anat pel món patint gana i guanyant-me la vida durament. o he tingut mai ajut ni diners. Quan era molt pobre m’oferien els millors negocis i quan tenia diners em queien de les mans i no sabia on anaven a parar; jo he fet de tot per a guanyar-me el pa: he estat empleat en una botiga que venien bacallà; dependent de comerç, corredor d’articles de bisuteria; cap d’una acadèmica de coupletistes i he acabat essent el que jo somniava tota la vida: director artístic d’un teatre en el qual pogués fer tot el que a mi se m’acudís. Quan va morir el malaurat Bayès, jo tenia que ajudar-lo en la revista que anaven a estrenar. Jo sempre he cregut que Barcelona podia mantenir un espectacle il·luminat i magnífic, i fins aconseguir-ho no he parat.
– I com concebeixes aquest espectacle?
– Veuràs. Un teatre de revistes no pot ésser-ho qualsevol teatre. Els teatres necessiten un públic afecte, una organització especial, uns treballadors especialitats. Penjar un decorat de revista és diferent a penjar un decorat de teatre líric… I així tot. La revista no té res a veure amb els altres espectacles; la revista és un dels espectacles més importants de l’actualitat. Potser que amb la post-guerra, la revista ha arribat al summum de la transcendència. Ara, això que diuen els que desconeixen el teatre, els que afirmen que la revista passarà pateixen un error. La revista no passarà, la revista és ja din de l’ària dels espectacles, un espectacle més: com el drama, la zarzuela, l’opereta i l’òpera. Podrà tenir alts i baixos, però la revista queda.
– Creus que el públic es decanta amb un espectacle o amb altres com una moda.
– No. No és això, són els empresaris, amb esperit de botiguer, els que fan malbé al públic i els espectacles. Si a cada teatre mantinguessin una tradició, si a cada teatre cultivessin un gènere teatral, el públic sabria de què va i els teatres tindrien una clientela fet i segura. Si al “Poliorama”, per exemple, fan sempre comèdia i els hi va bé, no és res més perquè han sabut mantenir una tradició. Els teatres queden desacreditats quan es fa de tot… El públic hi deixa d’anar perquè mai sap de què va o de què anirà. Ara, la revista dóna diners, doncs, burrum!! tothom a presentar revistes… Clar, arriben a reventar el gènere, es perd la clientela… És el que passa amb el teatre líric i amb l’opereta; la crisi és tan forta per auest motiu. Ja tothom ha fet operetes, ja tothom i a tot arreu s’ha fet teatre líric. La gent se’n cansa i es queda amb l’aparell de radio a casa. Si tots els teatres mantinguessin una tradició com comencem a tenir al nostre, el problema del teatre, estaria liquidat, perquè no n’hauria. Avui la revista és un èxit; avui la revista, feta bé, és l’espectacle de tot el públic. Amb un esperit “de finestrell” potser s’hauria de mantenir el “xiroïsme” passat; amb un esperit de gust i de refinament s’ha de buscar fer de l’espectacle del luxe i la llum l’espectacle de qualitat en la part literària. Això és el que jo he desitjat tota la vida. Ho he aconseguit? Sí? Doncs, si no tingués cap més altre guany em donaria per ben pagat amb l’èxit que han obtingut En Sagarra, En Marius Aguilar, En Solsona i tot els amics… No vull, ni desitjo altra cosa, creu-me, creu-me…
I En Sugranyes baixa el cap i obra els braços mecànicament com si busqués per terra l’expressió de la seva present alegria i del seu entusiasme permanent. I veliaquí. Hem considerat útil d’informar als lectors de D’Ací i D’Allà de les dites i fetes de aquesta remarcable personalitat de la vida teatral.
ANYS D’ACTIVITAT ARTÍSTICA
1920 (agost-setembre: direcció artística del Teatre Apolo, Paral·lel, Barcelona) – 1923 (novembre-desembre: Direcció artística del Teatro Principal Palace) – 1924 (abril: Tournée Sugrañes al Teatre Apolo, Paral·lel, Barcelona) – 1931 (abril: Espectáculos Manuel Sugrañes al Teatre Apolo, Paral·lel, Barcelona) – 1932 (novembre: direcció artística de l’Olympia, Barcelona) – 1933 (abril: director artístic del Teatre Nou, Paral·lel, Barcelona – octubre: direcció artística a l’Olympia, Barcelona)