I
Com una oreneta
mig esma-perduda,
jo passo les vetlles
amb pos' displicent,
en eixes estàncies
alegres que es diuen:
Palàs, Refectòrium,
Excèlsior i Edèn.
Tres anys de caixera
vaig fê en una casa,
prô un dia la ploma,
per fi, vaig llençar;
ja estava cansada
de comptes i càlculs
i el compte del viure
no el treia mai clar.
Tornada:
Sóc oreneta que tinc ales,
plenes de plomes, per volar
i molts bitllets de forces plomes
un senyor vell em sol donar.
I enel meu niu del Paralelo,
quan em visita a quarts de sis,
ell, del bitllet mai se'n descuida,
perqué és de compromís.
II
Es veu que les plomes
a mi em perseguien,
doncs quan la d'escriure
vaig abandonar,
un gueto que veia
al Lyon cada vespre,
de plomes precioses
un boa em regalà.
Prô algunes vegades
la sort m'és adversa,
com l'altre dissabte
que en un cabaret,
al trenta i quaranta,
jugant, van plomar-me,
deixant fins les plomes
que duia al barret.
Tornada
III
Ahir, per la Rambla
del Centre, un bohemi
va dir-me: - Jo et juro
que tu em tens ullprès.-
I vaig preguntar-li:
- Prô, noi, amb què contes?
- Jo visc de la ploma.
- Doncs no farem res.-
Ja sé el que donen
de si aqueixes plomes;
els homes que escriuen
uns perdis tots són.
I aquell cabellera,
que tan gallejava,
mateix va quedar-se
que el gall de Morón.
Tornada
IV
Avui a l'Alcàzar
em diu un artista:
- Vols tu que a la ploma
jo et faci un desnú?
- Renoi, quina llauna!
ja són masses plomes -
li dic, girant cua,
i ell fa: - Què saps tu!
Si veus i et despulles
a la Rectoria,
mostrant ta bellesa
tan escultural,
veuràs com dibuixo
jo el teu cos de marbre,
prô sense que hi falti
cap pèl ni senyal.
Tornada.
Lletra publicada a:
Papitu
26 maig 1920