www.cuplets.cat

info@cuplets.cat

ACADÈMIES

Academia Durruti – Academia Juan CamprubíAcademia RibéBella músicaDíaz y LlanosFrancisco Sanna – Gavilán Neira – GorditoAcademia artística ‘La Unión’Luis BartaMaestro AlcarazMaestro GayóMaestro LarrugaMaestro YustRafael Gómez

LES ACADÈMIES DEL CARRER NOU

Les acadèmies del carrer Nou de la Rambla foren una institució barcelonina. Encara en deu existir alguna, però no confereix ambient al carrer, com en canvi li’n conferien les moltes d’abans. L’estampa de la il·lusionada noieta que pujava les sòrdides escales convençuda d’ascendir a la glòria i que, poc mesos després, donava, amb el seu cos i el seu art, un batzac en la trista realitat dels cafès cantants del Paral·lel, aquella pàgina agredolça i sainetesca ha estat tractada en tots els tons.

A la ciutat moderna, amb els nous pols d’atracció que per a les ambicions juvenils són cinema, ràdio i televisió, les acadèmies del carrer Nou semblaven pertànyer a un costumisme caduc. Bastava, però, transitar qualsevol tarda per la més virolada de les vies ciutadanes per convèncer-se que damunt un sector de la humanitat bufa inútilment l’huracà de la moda. Eren a centenars les xicotes àvides de provar fortuna en la cançó. L’ofici de cupletista o de vocalista, com en deien llavors, continuava sent considerat un avenir envejable. Pels balcons del carrer Nou sortien sense treva refilets vocals, escales, repicaments de castanyoles i acords de piano. Era la Universitat del cuplet en ple funcionament.

Portat per la curiositat, un dia vaig xerrar una llarga estona amb un mestre que feia un gavadal d’anys que practicava l’ofici. Parlava repenjat en un piano les tecles del qual apareixien cremades de tant de servir de cendrer. A les parets, clavades amb xinxetes, velles i noves fotografies femenines, les inscripcions autogràfiques de les quals testimoniaven agraïment etern al “millor mestre del món”.

– Amb tot – m’assegura ja l’home -, ha baixat el contingent de deixebles. En venir els ritmes americans a substituir la cançó espanyola, han sofert un cop mortal els autors de cuplets.

Tots els mestres amb acadèmia oberta eren, ensems, compositors. L’essència del negoci (si se’n pot dir negoci del petit dret asministrat per la Societat d’Autors) radicava precisament en ensenyar a les aspirants a cançonetista els números originals del mestre, el qual es rescabalava després amb els drets d’autor en ser interpretada la cançó.

La cançó espanyola, però, es va batre en retirada enfront del jazz i de les cançons estrangeres. Després, les varietats començaven a sentir una crisi profunda i les noies anheloses d’escalar l’estrellat cada vegada veien menys escenaris on triomfar. Descomptant d’altres raons que, d’antuvi, semblen secundàries, però que tenen un pes evident.

– Els vestits de teatre costen també un ull de la cara. Ser cantant és car.

I el vell mestre sospirava, empès per la melangia dels bons temps, i afegia:

– Àdhuc s’ha extingit la raça d’allò que en dèiem “canelos”, o sigui l’home que s’encapritxava d’una noia i es feia càrrec de totes les despeses per fer-la artista.

– De tota manera, vostè té deixebles.

– Evidentment. Si no , tancaria la porta… i em vendria el piano! Però, cregui’m, la nostra vida és un calvari. No els podem cobrar les lliçons, perquè les nostres deixebles són de la classe més modesta. Ens rescabalem rebent unes comptades pessetes pels papers de música, esperant que es produeixi el fet, tan aleatori, de popularitzar-se el número que hem confiat a les seves mans, a la seva veu i a tota la resta, em comprèn?

– Exigeix gaire temps fer aprendre una cançó?

– Depèn de la closca de la pacient. Si la noia és llesta, en tres o quatre sessions se li encaixa lletra i tonada. Tingui en compte que cap d’elles no posseeix ni la més mínima noció de música i que algunes fins i tot ni de parlar saben. Els ho hem d’inculcar tot: expressions fisiognomòniques, moviment de braços, passos de ball… Tot per deu duros! Si la cançonetista és una toixa, després, a l’escenari, repetirà mecànicament tot allò que el mestre li ha ficat a la clepsa. Per què un cuplet nostre triomfi en semblants condicions, i ens reporti alguna pela, es necessita un veritable miracle.

El lector deu recordar que la conversa ja té prop de trenta anys, quan les coses “acadèmiques” començaven ja a anar cap per avall. I que el meu informador era un mestre a qui una llarga experiència havia contagiat l’escepticisme. No en totes les acadèmies, sigui dita la veritat, es respirava igual pessimisme, i en determinats cataus d’aquests havia cremat la il·lusió creadora, i encara cremava, traduïda en positius èxits de la cançó, i en grans figures de les varietats.

Ho provava l’existència, al carrer Nou i als seus voltants, d’un gran nombre d’acadèmies. Sense esgotar ni de bon tros la nòmina, dono la referència d’algunes que m’eren conegudes. Les regentaven els mestres Visauli, Sanmartí, Lito, Quiroga, Benito, París, Liesco, Albelda, Gracia, Parellada, Delths, Marín…

Faig punt i apart especial per un parell de músics, també amb acadèmia, les cançons dels quals assoliren èxits multitudinaris. Potser per haver ensopegat una bona intèrpret per al llançament, qui sap si perquè les cançons eren autènticament inspirades. Al·ludeixo a Quiroga, autor de María de la O, Tatuaje, Ojos verdes i d’altres “Marías”, i a Viladomat, que féu cantar – i encara, difunt, fa cantar – Fumando espero, Cocaína, Foxtrot de las campanas, etc.

Una celebritat local sortida del carrer Nou ha estat la Bella Dorita. Es va matricular a l’acadèmia d’un personatge dit el “Gordito”, un dels tants “maestros”. La Dorita encara es deia María Yáñez, tenia ja una filla i treballava de tanguista en un cabaret del barri. Naturalment, volia pujar més amunt en l’escalafó del Paral·lel. Era eixerida i de bon veure. Resumint, es presentà al “Gordito” perquè li ensenyés la professió de cupletista. Però, segons ella, amb un parell de lliçons en tingué prou. El Royal i el Moulin Rouge (actual Molino) no eren pas el Liceu. I, efectivament, sortí a l’escenari, obrí la boca, de mica en mica anà prescindint de la roba i no trigà gaire a fer-se seu el Paral·lel.

Els músics, és clar, poden influir molt positivament en la creació d’una estrella. Però per alguna cosa de les varietats se’n digué molt de temps gènere ínfim. Tantes i tan grans figures femenines de la cançó prescindiren de les acadèmies! La “Chelito”, a catorse anys, sense no haver-la ensenyada ningú, ballava ja una rumba que feia prendre el senderi a la concurrència. Va treballar per primera vegada a Barcelona en el teatre dels mims Onofri (posteriorment teatre Condal), Els mims feien la primera part i un seguit d’atraccions omplien la segona. L’empresari del teatre; Joan Mestres Calvet, que amb el temps arribà a dirigir el Liceu, quan li van oferir la “chelito” a través d’una fotografia, vacil·là.

– Si és una nena! – Va dir, esgarrifat.

Bona nena! Vingué al món quasi tal com es presentava davant el públic, embolicada amb una camisa i a punt d’aixecar-se-la per buscar-se una puça. Com va confiar-me bastants anys després, no havia comptat amb cap altra mestra que sa mare. Però quina mestra! Una catalana que havia passat una llarga època a Cuba i a la qual, en tornar a Espanya, els amics tragueren de motiu “la Romanones”. No solament perquè coixejava d’una cama, sinó, i sobretot, per la seva astúcia. Era una àliga per als negocis, explotant la filla i, si seia en una taula de joc, plomava a tothom…

Si la “Romanones” hagués obert una acadèmia al carrer Nou de la Rambla, hi hauria hagut cua permanent per ingressar-hi.

Sempronio. Barcelona bitllo-bitllo. Biblioteca Selecta. Editorial Selecta – Catalònia, volum 517. Barcelona, 1986.

© 2021 www.cuplets.cat

Autor Anders Norén